LA BASTIDA, VERDA. LES OLIVERES, AGREGAT

Protegir el paisatge. Conservar el patrimoni històric

Que La Bastida sigui zona protegida

Que La Pallaresa, Sant Jeroni i Can Butinyà siguin conjunt medieval

Aquest cap de setmana he visitat La Pallaresa juntament amb unes quantes desenes de ciutadans i ciutadanes que desitjaven conèixer aquesta joia medieval del patrimoni històric nacional. Un monument que roman tancat per al poble. És una llàstima veure com un edifici entre gòtic i renaixentista està molt deixat i en mans privades. Fins i tot els jardins són un perill, plens de brossa i de fullaraca. Crec que l’administració hauria de fer una intervenció perquè el castell sigui propietat pública i es transformi en un equipament cultural i els seus jardins, avui en estat lamentable, s’incorporin a la zona verda de la ciutat.

Camí de La Pallaresa vaig aturar-me a la zona de La Bastida, on una planificació urbanística conjunta del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ha previst la construcció d’un barri. Es tracta d’un projecte de gran abast de la Generalitat de Catalunya conegut com a ARE (Àrees Residencials Especials) per construir 90.000 habitatges a Catalunya dels quals es preveu que 50.000 siguin protegits. He passat milers de vegades per aquell lloc. Vaig fer-ho cada dia durant anys, quan practicava l’atletisme. Després no tan sovint. I no puc estar menys d’acord. Crec que aquesta zona de la Serra de Marina s’ha de protegir d’actuacions urbanístiques.

La Bastida és un símbol per a Santa Coloma. Des de finals dels anys seixanta i de forma gairebé permanent ha hagut una sensibilitat popular cap aquest indret de la Serralada de Marina fins el punt que diverses associacions organitzen cada any plantades d’arbres. També forma part de projectes de reforestació de la Diputació de Barcelona i el propi Ajuntament de Santa Coloma hi ha esmerçat recursos.

La Bastida està a tocar de La Pallaresa i molt a prop de la finca de Can Butinyà i del monestir medieval de Sant Jeroni de la Murtra. Tant és així, que un dels edificis projectats, que té 23 plantes, faria ombra a La Pallaresa. Quan comença el camí de Sant Jeroni, a la Bastida, comença un pulmó per a la ciutat i per a tot el Barcelonès Nord, un pulmó que es configura amb un conjunt paisatgístic i monumental que hem de conservar per bé de tothom. L’actuació urbanística representa un impacte directe sobre un dels espais oberts de la regió metropolitana de Barcelona , representa el consum extensiu d’un bé limitat com és el sòl i alhora implica conseqüències de caire funcional i mediambiental, com ara la mobilitat, la necessitat del vehicle privat i el consegüent augment de la contaminació, o la manca de serveis.

Proposo que La Bastida sigui zona protegida dins del Parc de la Serralada de Marina.

Proposo que en una acció conjunta dels Ajuntament de Badalona i Santa Coloma de Gramenet, La Pallaresa, el Monestir de Sant Jeroni i la masia de Can Butinyà siguin considerats com a conjunt medieval.

No faré un discurs maximalista com els que he sentit aquests dies tot acusant l’ajuntament de tardofranquista o que a Santa Coloma no s’ha de construir ni un pis més perquè és la segona ciutat amb més densitat de Catalunya. El nostre ajuntament és plenament democràtic, com ho són tots els ajuntaments del país. No defenso el PSC, defenso la institució. Els ciutadans ens hem d’estimar les institucions de les quals ens vam dotar quan vam restaurar la democràcia. Una altra cosa és com cadascú interpreta la democràcia i quin concepte té cadascú del que ha de ser la participació ciutadana. De tot això parlaré en articles posteriors. Altrament, no em serveix el discurs de la densificació. Santa Coloma de Gramenet té unes fronteres administratives, cert, i donades aquestes fronteres hi ha una densitat determinada de població. Però la realitat física és una altra. Santa Coloma de Gramenet forma part de la trama urbana de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Barcelona té barris i districtes amb dos i tres vegades més habitants de Santa Coloma amb una densitat més alta que la nostra ciutat. Per tant, la densitat depèn molt de l’àrea que triem per mesurar. Tot i així, els models urbanístics del segle XXI van cap a ciutats compactes i denses. Em referiré al tema de seguida.

Dit això, crec que Santa Coloma necessita que es faci habitatge protegit. Santa coloma necessita una intervenció urbanística forta. Necessita una renovació important de l’habitatge i necessita habitatge protegit, habitatge per a gent jove, habitatge tutelat per a gent gran. I a Santa Coloma hi ha lloc. Per això proposo una alternativa al projecte d’ARE previst a La Bastida. Proposo que l’ARE es traslladi al barri de Les Oliveres.

El model urbanístic. De la ciutat segregada a la ciutat compacta

Les noves ciutats que es van configurar a partir de la Revolució Industrial, i que es van dissenyar en la Carta d’Atenes de l’any 1933, ideada per Le Corbusier, són ciutats pensades per a separar els espais de la producció (la fàbrica) dels espais de la reproducció (l'habitatge), els quals, fins aquell moment, havien estat junts i eren compatibles. Aquell model apostava per una segregació total de les funcions de la ciutat, un model íntimament lligat a la utilització del vehicle privat.

La ciutat compacta, que és la ciutat mediterrània tradicional, era una ciutat de la proximitat, on tot estava junt: la residència, el comerç, el lloc de treball, l'escola... Per contra, els nous models urbanístics que s'han importat d'altres països, sobretot anglosaxons, ens han conduït a una ciutat escampada, segmentada i distanciada... Aquest nou patró, completament especulatiu i colonitzador dels espais, fa que tot es trobi lluny, que tot es trobi separat. A més a més, les administracions es van esforçar a impedir la consolidació dels sistemes de transport públic. Aquesta era la situació de la Santa Coloma dels anys seixanta i setanta.

L'absència d'una xarxa de transport públic i l'extensió del model territorial dispers provoquen una gran dependència de la motorització.
La ciutat tradicional deixa de servir perquè es queda obsoleta, perquè també moltes funcions ja no existeixen en la trama antiga (no hi ha escoles suficients, no hi ha massa comerços, molts dels equipaments han desaparegut...). La qualitat de vida de les ciutats compactes no sol ser bona perquè el cotxe ha envaït la ciutat i, aleshores, ja no hi ha espai per a l'oci i per al joc. Els habitatges es busquen ara en les zones més perifèriques, en els models suburbials d'habitatges unifamiliars o adossats, els quals requereixen un vehicle privat per a fer qualsevol cosa. I, en aquest punt, tot es complica. Si abans baixaves a pel pa en un momentet, ara has de decidir viatjar a pel pa. Això passa per exemple al barri de Les Oliveres tot i que en lloc d’habitatges unifamiliars hi ha blocs de pisos.

La Rambla de les Oliveres alternativa a l’ARE de La Bastida

El barri de les Oliveres és un nucli segregat de la ciutat amb tots els problemes esmentats més amunt. Fa temps que sento parlar de la Rambla de les Oliveres, un projecte en estat de gestació que implicaria la urbanització intensiva del carrer Jaume Balmes. Proposo que l’ARE s’apliqui a aquest projecte. Defenso aquesta alternativa per les següents raons:

a) El carrer Jaume Balmes està ubicat just al davant del Parc de Can Zam, separat només per la carretera de La Roca, amb la qual cosa no malmet els espais oberts essencials per al manteniment del medi. L’espai urbanitzable estaria a banda i banda del carrer. Una vorera del mateix està actualment formada per habitatges de construcció precària i l’altra és un gran espai lliure limitat per la carretera de la font de l’Alzina.

b) Facilitarà la mobilitat ja que al començament del carrer Jaume Balmes hi haurà la primera estació de la Línia 9 del metro.

c) Serà una mesura de reorganització i estructuració en una àrea més densa que trencarà la segregació del barri de Les Oliveres tot corregint els actuals efectes de manca de comerç i de serveis i articulant el barri amb el Districte III i amb el conjunt de la ciutat. Tot plegat millorarà les condicions de vida dels actuals habitants del barri i farà que la ciutat estigui més cohesionada.

Rodolfo del Hoyo
President d'Esquerra-Santa Coloma de Gramenet

De les cruïlles

Quan Alexandre el Gran va haver derrotat les tropes perses a la batalla del Grànic, es va dirigir a Gordion, la capital de l'antiga Frígia, que havia estat cort del llegendari Rei Mides. Allà hi havia el carro que havia pertangut al pare del mític rei, qual jou estava rematat per un nus tan perfecte que semblava impossible desfer-lo; però la llegenda deia que qui aconseguís fer-ho, conqueriria Àsia. El macedoni va examinar detingudament el nus, i finalment, el va tallar en dos amb la seva espasa; havia desfet el Nus Gordià. Hi ha qui diu que la decisió d'Alexandre va ser producte de la brutalitat i de contemplar la força com a únic curs; però la intel·ligència i la saviesa que va demostrar en tants moments crucials de la seva vida ens fan pensar a molts que més aviat va enfocar un problema aparentment irresoluble amb un enfoc diferent a l'habitual. És més, potser l'autèntica raó que es desviés cap a Gordion va ser el fet que el Nus Gordià era el major enigma del seu temps, i el repte que el mateix li plantejava. En tot cas, el que Alexandre el Gran va assolir després és conegut per tots.

És possible que assolir la independència de Catalunya no sigui un problema comparable a desfer el Nus Gordià, o a conquerir Àsia, ni que sigui perquè hi ha més de dos mil·lennis entre les dues situacions; però no és menys cert que un dels fets diferencials de Catalunya respecte a la majoria de les altres nacions sense estat és el fet que la principal potència ocupant, Espanya, no li reconeix ni tan sols la seva pròpia existència com a nació. I això, potser més que qualsevol altre punt, és el principal problema que presenta la qüestió: com es negocia un procés d'independència amb algú que creu, o que li convé creure, que no ets més que la regió nord-est del seu propi territori? Màxim quan és evident que cap procés d'independència es podrà portar a terme completament a esquenes de l'estat que té la representació internacional com a tal, la capacitat de boicotejar qualsevol cerca d'aliats o de reconeixement, o per què no esmentar-ho, un exèrcit i la possibilitat d'usar-lo.

Sí, no és pas descabellat comparar la situació de Catalunya amb un nus gordià. Altre qüestió és si serà imprescindible un geni com el d'Alexandre per resoldre'l, o si serà un procés no tan desafiant a nivell individual, o si es podrà resoldre pel conjunt de la societat. Però no es pot minimitzar la dificultat de l'empresa; doncs si dolent és prescindir del tot de l'esperança d'una victòria, pitjor és actuar amb temeritat. Per més clara que pugui semblar una situació i per molt propera que pugui semblar la independència a alguns, seria irresponsable no tenir en compte tots els possibles escenaris.

Després de tot, un punt clau a la Història difícilment pot ser de fàcil resolució.

Jordi Domingo i Roquer
Secretari d'Imatge i Comunicació
ERC Santa Coloma de Gramenet

De les seleccions

Avui a la nit (potser quan ja llegeixis aquestes línies ja haurà succeït), les seleccions d'Alemanya i Espanya juguen la final de l'EuroCopa 2008. No sorprendrà a ningú que, com molts altres catalans, com a independentista desitgi que perdi la selecció espanyola. El perquè hauria de ser obvi, i no cal que ens justifiquem; profunditze-m'hi, però.

Més enllà de l'obvietat que es tracta de quelcom en el qual que desitgem una cosa o una altra no té cap influència (al contrari d'unes eleccions, on ni que sigui el vot de cadascú influeix; i encara més si fas una tasca pel partit al que votes), el cert és que hi ha bastants catalans que no volen que la selecció espanyola perdi, o fins i tot volen que guanyi. S'argumenta, per exemple, que hi ha jugadors catalans; el cert és que són aquests mateixos jugadors catalans els que haurien de renunciar-hi, en quant no és el seu país. Es pot arribar a comprendre, per penós que sigui, que prefereixin estalviar-se problemes; però llavors que no pretenguin que a sobre se'ls hi doni suport.

I és que hi ha una raó bàsica per no donar suport a aquesta selecció: no ens representa. Representa a un país que impedeix que la nostra selecció no sigui oficial. Només això ja és prou raó per desitjar que la selecció espanyola perdi, qualsevol que sigui el rival. Però significa això que si es dones l'improbable cas que Espanya acceptés de bon grat l'oficialitat de la selecció catalana, hauríem de no desitjar la derrota de la selecció espanyola? No, en absolut. Les seleccions no representen federacions, encara que oficialment així sigui; representen Estats. I mentre Espanya impedeixi que Catalunya sigui un Estat independent, no podem desitjar cap victòria de la seva selecció.

Quina altra opció ens han deixat, al cap i a la fi? Podien haver intentat fer una selecció diferent, que intentés veritablement, i no de paraula, representar a tots; però aleshores seria una Espanya diferent, una que es considerés com un estat veritablement plurinacional, amb respecte per totes les llengües i cultures, i que tingués menys pretensions d'homogeneïtat que la Unió Europea. Però aquesta Espanya no ha existit, ni existeix, ni existirà.

Per això no té sentit que donem suport a la seva selecció... ni que continuem a Espanya. Ells mateixos s'ho han buscat; ells mateixos fan que cada vegada més gent es faci independentista. Per això, algun dia, vencerem.

Jordi Domingo i Roquer
Secretari d'Imatge i Comunicació
ERC Santa Coloma de Gramenet

La fi del batxillerat nocturn a Santa Coloma

Fa unes setmanes el Govern va anunciar la supressió del torn nocturn de batxillerat a gairebé la meitat dels instituts que fins ara l’han impartit arreu de Catalunya, exactament se suprimeix a vint d’un total de quaranta-sis. Això després de les protestes d’alumnes, mestres i sindicats, perquè la notícia inicial era la supressió total.

El Conseller d’Educació, economista de formació i vocació, ha valorat en paràmetres purament econòmics si mantenir o no aquesta modalitat, i observant el descens del nombre de matriculats i el creixent absentisme ha optat per no fer-ho. És a dir, en comptes d’analitzar les causes del descens de demanda s’ha limitat simplement a ajustar-hi l’oferta. Ha donat l’alternativa de poder estudiar per Internet a l’Institut Obert de Catalunya, però no cal ser catedràtic en pedagogia per intuir que la qualitat de l’ensenyament on-line no és ni de bon tros la mateixa que la del presencial.

La realitat és que cada cop hi ha més alumnes que no estudien més enllà de l’ensenyament obligatori, els motius són diversos: econòmics, familiars, fracàs escolar, manca d’interès,... Caldria, per part de la Conselleria, iniciar campanyes de motivació per ampliar estudis a tots aquells que ho van deixar després de l’etapa estrictament obligatòria i donar facilitats per compaginar feina amb estudis. Malauradament , la mesura no va en absolut en aquesta línia.

A la nostra ciutat, l’únic institut on s’impartia aquest batxillerat, l’IES Puig Castellar, serà un dels afectats. L’Ajuntament, governat pel mateix partit que el de l’esmentat Conseller, ha demanat a la Generalitat que no se suprimeixi el torn nocturn d’aquest institut. Si ho deneguen i res canvia, els colomencs que vulguin ampliar el seu currículum acadèmic hauran de buscar institut a Barcelona o Badalona. Cosa que dissuadirà més d’un de fer-ho.

Ferran López
Secretari de Cultura i Política Lingüística
Santa Coloma de Gramenet

Dels bàndols

Com ja sabreu, Esquerra Republicana de Catalunya afronta unes eleccions primàries on serà escollit el President i el Secretari General del partit. Les persones que ocupin aquests càrrecs definiran l'actuació del partit als propers anys, i per tant, es pot afirmar sense temor a exageració, que aquestes eleccions poden arribar a canviar el curs de la Història de Catalunya.

Sembla que hi haurà un total de quatre candidatures per càrrec que puguin recollir prou firmes com per què les mateixes puguin ser aprovades. Tots coneixem en major o menor mesura les opinions de cada sector, i qui encara tingui dubtes del seu vot podrà prendre una decisió racional en funció de les diferents trobades i informacions que els líders de les mateixes tindran properament amb la militància.

Però la qüestió és que no hem de permetre que Esquerra quedi dividida en bàndols. És clar que tots tenim el nostre propi punt de vista sobre l'estratègia que caldria seguir; després de tot, és força difícil que dos persones estiguin al 100% d'acord en absolutament tots els temes. Però no hem d'oblidar que a pesar de tot, per molt grans que puguin resultar les diferències, tots nosaltres tenim un mateix objectiu. I perdre'ns en divisions entre nosaltres mateixos pot ser fatal per aquest país, més quan encara no hem arribat a ser el partit hegemònic de Catalunya.

Per això, sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 7 de juny, cal que recordem quelcom tan obvi com important: es pensi el que pensi, es voti el que es voti, al final, tots estem al mateix bàndol. Perquè si no ho estem tots nosaltres, i més que vinguin, no hi ha esperança.

Jordi Domingo i Roquer
Secretari d'Imatge i Comunicació
Santa Coloma de Gramenet

Deu bones raons per a parlar sempre en català

Quan pensem en el retrocés que ha patit l’ús social del català, sovint ho atribuïm al fet de no tenir estat propi o una legislació prou ambiciosa que ens ampari suficientment. No obstant, malgrat aquestes mancances, entre tots plegats podríem resoldre gran part del problema amb una actitud més compromesa davant la llengua en la nostra vida quotidiana que consistís en no dimitir mai de la nostra condició de catalanoparlants, respectant sempre també la llengua del nostre interlocutor amb la màxima educació.

Per a contrarestar la inèrcia de la submissió lingüística, el sociolingüista Jordi Sedó ens proposa en el llibre “La llengua catalana, senya d’identitat Nacional” deu raons per mantenir el cátala en totes les ocasions, trencant també els tòpics i complexos adquirits per circumstàncies històriques encara avui molt presents al subconscient col.lectiu dels catalans com ara que no canviar de llengua és de mala educació, que pot ser interpretat com una provocació, una ofensa o una manca de respecte i solidaritat:

1. El català és la llengua pròpia d’aquest territori i el castellà no; i, com que, a més, la
immensa majoria l’entén, a priori, no hi ha cap motiu per a renunciar-hi davant d’algú que no el parla.

2. De mil vegades en què algú manté el català en una conversa amb algú que parla en
castellà, n’hi ha força en què acaben parlant tots dos en català i ben poques —potser cap ni una— en què el primer es vegi obligat a canviar, perquè l’altre no l’entén. I quan passa, no vol dir necessàriament que hagi de parlar en castellà, sinó potser, simplement, més a poc a poc o escollint les paraules amb compte.

3. No hi ha cap llengua que sigui ofensiva: ni el català, ni el castellà, ni el francès, ni l’italià,ni cap altra llengua. Per tant, és una arbitrarietat sense fonament considerar de mala educació parlar el català en qualsevol situació. I, amb més raó encara, al territori on és llengua pròpia...! En canvi, a parer meu, sí que constitueix una desconsideració majúscula no haver fet ni tan sols l’esforç d’entendre’l després d’un cert temps de viure aquí, sobretot, sabent que molts catalans som especialment sensibles a aquesta qüestió.Les llengües, doncs, no ofenen. Al contrari, faciliten la comunicació entre els éssers humans. Els qui ofenen, en tot cas, són aquells que d’una manera o d’una altra, ens volen fer parlar, tant sí com no, en una llengua en què no ens sentim còmodes i que, casualment —ves per on...!—, és la seva.

4. Si no comencem per generalitzar la conversa bilingüe, no hi haurà manera de salvar
el català; i com més persones ens mantinguem en l’ús de la nostra llengua davant d’algú que ens parla castellà, menys temps trigarem a deixar de veure aquesta actitud com una provocació. Per cert,com és que el qui apareix com a provocador és el qui manté el català i no, en canvi, el qui manté el castellà? Us heu aturat a pensar-hi...?

5. Si no fem la llengua necessària, qui carall hauria de voler aprendre-la?: si qui
només parla castellà sent a parlar només castellà, per què ha de tenir cap interès a aprendre una altra llengua si li serà del tot inútil? Plantegeu-vos-ho: heu sentit mai el desig irreprimible de posar-vos a aprendre l’eslovac o el maltès? No...? Serà potser perquè ningú no se us adreça mai en eslovac ni en maltès i no us cal saber-ne...? Doncs és això.

6. Si un ciutadà de procedència forana aconsegueix tenir interès a aprendre la llengua —que ja serà molt—, bé haurà de tenir algú amb qui practicar-la...; bé haurà de tenir algú que
li faci de model...; bé haurà de tenir referents que li permetin copsar els seus avenços i les seves dificultats... Si parlem en castellà a tots els qui no són catalanoparlants d’origen, dificultem molt l’aprenentatge dels qui voldrien integrar-se lingüísticament. És això el que volem? Una llengua per a nosaltres sols?

7. És extraordinàriament important mantenir el català per solidaritat amb les persones que són d’altres indrets. Sí: per solidaritat. Perquè tenen tot el dret de conèixer la llengua de
la terra que els acull, tot el dret de no haver de competir en inferioritat de condicions amb els autòctons, i tot el dret de no sentir-se permanentment forans. Si hi ha qui veu demagògia en aquest plantejament —que ja m’ho han dit en alguna ocasió— que comenci a pensar si no deu ser perquè ell mateix no considera el català una llengua tan valuosa com el castellà o el francès i que llegar-la a algú altre sigui fer-li un bé... I que revisi la seva noció de llengua nacional...

8. I cal mantenir el català també per respecte als nouvinguts. Sí, per respecte a aquells que encara no han après la llengua i per respecte als que ja l’han apresa. Als primers, perquè parlar-los en castellà és com dir-los: “No et crec capaç de fer el que he fet jo, que he après dues llengües”. I més: “I encara que en fossis capaç, jo no t’hi penso pas ajudar, perquè no et vull dels meus: ets de fora, i de fora t’has de sentir tota la vida”. Als segons, perquè parlar-los en castellà representa fer inútil el seu esforç d’haver après català i, per tant, tractar-los de passerells per haver esmerçat temps i energia per a no res: si, total, no han de poder usar-lo amb ningú...!

9. Cada vegada que fem servir el castellà, perdem una ocasió de fer servir el català i, per
tant, d’augmentar-ne l’ús; i això representa donar arguments als qui diuen que el català no és necessari perquè és una llengua minoritària; que en castellà tothom s’entén; que als catalans no ens fa res parlar en castellà perquè també és la nostra llengua, com a espanyols que som; i moltes altres barbaritats que els mateixos catalans contribuïm a mantenir ben vives amb aquesta nefasta actitud lingüística tan dimissionària que ens caracteritza com a poble.

10. Per als catalans, la llengua ha estat sempre l’eix vertebrador del país, la punta de l’iceberg, allò que ens identifica com a poble i allò que ens cohesiona. O, almenys, així ha estat fins ara; Ja veurem què passarà d’ara endavant si continuem amb aquest suïcidi lingüístic col·lectiu que la sociolingüística anomena norma de convergència i la nostra acomplexada societat, bona educació...

Ferran López
Secretari de Cultura i Política Lingüística
Santa Coloma de Gramenet

Esquerra condemna l’atemptat d’ETA i suspèn tots els actes de campanya

El President d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, condemna l’atemptat d’ETA d’aquest matí que ha acabat amb la vida de l’exregidor del PSE, Isaías Carrasco i qualifica l’acció terrorista de ‘covarda i miserable’.

‘Tots teníem por que ETA intervingués en la campanya i ho ha fet en un acte menyspreable’ ha manifestat Carod que no ha dubtat a afegir que ‘aquests gestos són el principal enemic de la democràcia’.

Carod, en nom d’Esquerra, expressa a la família de la víctima i al conjunt del partit socialista el més sentit condol per aquest atemptat.

El President d’Esquerra assegura que el partit renova una vegada més, el convenciment que les idees polítiques només es poden expressar per la via democràtica a través de la veu de les urnes, i mai a través de l’ús de la violència.

Esquerra ha suspès tots els actes de tancament de campanya.