És cert que hi ha molts catalans que consideren que la independència no és un objectiu prioritari, o fins i tot, ni tan sols desitjable. Per suposat, es tracta d'una opinió tan respectable com equivocada. El cert és que els motius per la mateixa són nombrosos; i en aquest article només es descriuran breument alguns dels principals.
El motiu 'clàssic' és per suposat el referent a la Història. Catalunya és una nació, i això és una veritat absoluta. Per suposat que els dos grans partits espanyols poden negar-ho, i poden votar en contra d'aquesta veritat i imposar la seva opinió; també podrien votar que la terra és plana, i no per això ho seria. Tota nació té dret a administrar els seus propis assumptes, a ser reconeguda com a tal, a poder tenir la seva pròpia veu en el món... quelcom que, per molt que els estats cedeixin poder en favor d'organismes com l'UE, només s'assoleix amb un estat propi.
El reconeixement com a nació és el que fa enllaçar amb un altre dels motius: per bé que hi ha alguns pocs espanyols que no neguen l'existència de Catalunya com a tal, el cert és que per una gran majoria d'espanyols no som més que la porció norest d'Espanya. Com es pot conviure amb una nació que nega la teva pròpia existència com a tal? No es pot... simplement, per dignitat.
Clar que per a alguns catalans això no suposa un problema. No em refereixo als que tenen molt clara la seva identitat com a espanyols, i ser catalans sembla més aviat causar-lis vergonya; sinó a persones que senzillament, no volen donar importància a aquests assumptes. Els que realment pensen això, no comprenen que ser català (o espanyol, o argentí, o finlandès...) és part del que un és, com pugui ser haver nascut amb un determinat gènere o ètnia, o en una generació o altra; i de la mateixa manera que cap d'aquestes qüestions amb les que neixes no et fa ni millor, ni pitjor, tampoc ho fa haver nascut en un país o a altre. Però és part del que un és. Si renunciem a ser catalans, si ens conformem amb ser una part d'Espanya, renunciem a una part de la nostra identitat.
I el cas és que no és poca la gent que, tot i no assumir aquests arguments, sí s'ha fet independentista per la via del pragmatisme. Sabut és que Espanya s'aprofita desmesuradament dels recursos de Catalunya, però últimament molta gent s'adona d'un greuge encara pitjor: la seva classe política ni tan sols té la decència d'invertir adequadament en el que potser sigui el seu principal motor. L'eficiència i la gestió dels recursos serà molt millor en un estat català independent que gestionada per un estat que només et deixa les engrunes.
Hi ha moltes més raons... però qui amb totes aquestes no estigui convençut i no vulgui considerar-se independentista, probablement no s'hi considerarà per cap altra raó. Potser sigui el més còmode. Però qui es senti mínimament català, algun dia s'acabarà preguntant si l'autèntica raó per a no considerar-se independentista és per creure que el més fàcil és no ser-ho, quan l'únic lògic resulta ser-ho.
O simplement es pot voler la independència de Catalunya perquè és el correcte. En el fons, es tan senzill com això.
El motiu 'clàssic' és per suposat el referent a la Història. Catalunya és una nació, i això és una veritat absoluta. Per suposat que els dos grans partits espanyols poden negar-ho, i poden votar en contra d'aquesta veritat i imposar la seva opinió; també podrien votar que la terra és plana, i no per això ho seria. Tota nació té dret a administrar els seus propis assumptes, a ser reconeguda com a tal, a poder tenir la seva pròpia veu en el món... quelcom que, per molt que els estats cedeixin poder en favor d'organismes com l'UE, només s'assoleix amb un estat propi.
El reconeixement com a nació és el que fa enllaçar amb un altre dels motius: per bé que hi ha alguns pocs espanyols que no neguen l'existència de Catalunya com a tal, el cert és que per una gran majoria d'espanyols no som més que la porció norest d'Espanya. Com es pot conviure amb una nació que nega la teva pròpia existència com a tal? No es pot... simplement, per dignitat.
Clar que per a alguns catalans això no suposa un problema. No em refereixo als que tenen molt clara la seva identitat com a espanyols, i ser catalans sembla més aviat causar-lis vergonya; sinó a persones que senzillament, no volen donar importància a aquests assumptes. Els que realment pensen això, no comprenen que ser català (o espanyol, o argentí, o finlandès...) és part del que un és, com pugui ser haver nascut amb un determinat gènere o ètnia, o en una generació o altra; i de la mateixa manera que cap d'aquestes qüestions amb les que neixes no et fa ni millor, ni pitjor, tampoc ho fa haver nascut en un país o a altre. Però és part del que un és. Si renunciem a ser catalans, si ens conformem amb ser una part d'Espanya, renunciem a una part de la nostra identitat.
I el cas és que no és poca la gent que, tot i no assumir aquests arguments, sí s'ha fet independentista per la via del pragmatisme. Sabut és que Espanya s'aprofita desmesuradament dels recursos de Catalunya, però últimament molta gent s'adona d'un greuge encara pitjor: la seva classe política ni tan sols té la decència d'invertir adequadament en el que potser sigui el seu principal motor. L'eficiència i la gestió dels recursos serà molt millor en un estat català independent que gestionada per un estat que només et deixa les engrunes.
Hi ha moltes més raons... però qui amb totes aquestes no estigui convençut i no vulgui considerar-se independentista, probablement no s'hi considerarà per cap altra raó. Potser sigui el més còmode. Però qui es senti mínimament català, algun dia s'acabarà preguntant si l'autèntica raó per a no considerar-se independentista és per creure que el més fàcil és no ser-ho, quan l'únic lògic resulta ser-ho.
O simplement es pot voler la independència de Catalunya perquè és el correcte. En el fons, es tan senzill com això.
Jordi Domingo i Roquer
Secretari d'Imatge i Comunicació
Santa Coloma de Gramenet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada