LA BASTIDA, VERDA. LES OLIVERES, AGREGAT

Protegir el paisatge. Conservar el patrimoni històric

Que La Bastida sigui zona protegida

Que La Pallaresa, Sant Jeroni i Can Butinyà siguin conjunt medieval

Aquest cap de setmana he visitat La Pallaresa juntament amb unes quantes desenes de ciutadans i ciutadanes que desitjaven conèixer aquesta joia medieval del patrimoni històric nacional. Un monument que roman tancat per al poble. És una llàstima veure com un edifici entre gòtic i renaixentista està molt deixat i en mans privades. Fins i tot els jardins són un perill, plens de brossa i de fullaraca. Crec que l’administració hauria de fer una intervenció perquè el castell sigui propietat pública i es transformi en un equipament cultural i els seus jardins, avui en estat lamentable, s’incorporin a la zona verda de la ciutat.

Camí de La Pallaresa vaig aturar-me a la zona de La Bastida, on una planificació urbanística conjunta del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ha previst la construcció d’un barri. Es tracta d’un projecte de gran abast de la Generalitat de Catalunya conegut com a ARE (Àrees Residencials Especials) per construir 90.000 habitatges a Catalunya dels quals es preveu que 50.000 siguin protegits. He passat milers de vegades per aquell lloc. Vaig fer-ho cada dia durant anys, quan practicava l’atletisme. Després no tan sovint. I no puc estar menys d’acord. Crec que aquesta zona de la Serra de Marina s’ha de protegir d’actuacions urbanístiques.

La Bastida és un símbol per a Santa Coloma. Des de finals dels anys seixanta i de forma gairebé permanent ha hagut una sensibilitat popular cap aquest indret de la Serralada de Marina fins el punt que diverses associacions organitzen cada any plantades d’arbres. També forma part de projectes de reforestació de la Diputació de Barcelona i el propi Ajuntament de Santa Coloma hi ha esmerçat recursos.

La Bastida està a tocar de La Pallaresa i molt a prop de la finca de Can Butinyà i del monestir medieval de Sant Jeroni de la Murtra. Tant és així, que un dels edificis projectats, que té 23 plantes, faria ombra a La Pallaresa. Quan comença el camí de Sant Jeroni, a la Bastida, comença un pulmó per a la ciutat i per a tot el Barcelonès Nord, un pulmó que es configura amb un conjunt paisatgístic i monumental que hem de conservar per bé de tothom. L’actuació urbanística representa un impacte directe sobre un dels espais oberts de la regió metropolitana de Barcelona , representa el consum extensiu d’un bé limitat com és el sòl i alhora implica conseqüències de caire funcional i mediambiental, com ara la mobilitat, la necessitat del vehicle privat i el consegüent augment de la contaminació, o la manca de serveis.

Proposo que La Bastida sigui zona protegida dins del Parc de la Serralada de Marina.

Proposo que en una acció conjunta dels Ajuntament de Badalona i Santa Coloma de Gramenet, La Pallaresa, el Monestir de Sant Jeroni i la masia de Can Butinyà siguin considerats com a conjunt medieval.

No faré un discurs maximalista com els que he sentit aquests dies tot acusant l’ajuntament de tardofranquista o que a Santa Coloma no s’ha de construir ni un pis més perquè és la segona ciutat amb més densitat de Catalunya. El nostre ajuntament és plenament democràtic, com ho són tots els ajuntaments del país. No defenso el PSC, defenso la institució. Els ciutadans ens hem d’estimar les institucions de les quals ens vam dotar quan vam restaurar la democràcia. Una altra cosa és com cadascú interpreta la democràcia i quin concepte té cadascú del que ha de ser la participació ciutadana. De tot això parlaré en articles posteriors. Altrament, no em serveix el discurs de la densificació. Santa Coloma de Gramenet té unes fronteres administratives, cert, i donades aquestes fronteres hi ha una densitat determinada de població. Però la realitat física és una altra. Santa Coloma de Gramenet forma part de la trama urbana de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Barcelona té barris i districtes amb dos i tres vegades més habitants de Santa Coloma amb una densitat més alta que la nostra ciutat. Per tant, la densitat depèn molt de l’àrea que triem per mesurar. Tot i així, els models urbanístics del segle XXI van cap a ciutats compactes i denses. Em referiré al tema de seguida.

Dit això, crec que Santa Coloma necessita que es faci habitatge protegit. Santa coloma necessita una intervenció urbanística forta. Necessita una renovació important de l’habitatge i necessita habitatge protegit, habitatge per a gent jove, habitatge tutelat per a gent gran. I a Santa Coloma hi ha lloc. Per això proposo una alternativa al projecte d’ARE previst a La Bastida. Proposo que l’ARE es traslladi al barri de Les Oliveres.

El model urbanístic. De la ciutat segregada a la ciutat compacta

Les noves ciutats que es van configurar a partir de la Revolució Industrial, i que es van dissenyar en la Carta d’Atenes de l’any 1933, ideada per Le Corbusier, són ciutats pensades per a separar els espais de la producció (la fàbrica) dels espais de la reproducció (l'habitatge), els quals, fins aquell moment, havien estat junts i eren compatibles. Aquell model apostava per una segregació total de les funcions de la ciutat, un model íntimament lligat a la utilització del vehicle privat.

La ciutat compacta, que és la ciutat mediterrània tradicional, era una ciutat de la proximitat, on tot estava junt: la residència, el comerç, el lloc de treball, l'escola... Per contra, els nous models urbanístics que s'han importat d'altres països, sobretot anglosaxons, ens han conduït a una ciutat escampada, segmentada i distanciada... Aquest nou patró, completament especulatiu i colonitzador dels espais, fa que tot es trobi lluny, que tot es trobi separat. A més a més, les administracions es van esforçar a impedir la consolidació dels sistemes de transport públic. Aquesta era la situació de la Santa Coloma dels anys seixanta i setanta.

L'absència d'una xarxa de transport públic i l'extensió del model territorial dispers provoquen una gran dependència de la motorització.
La ciutat tradicional deixa de servir perquè es queda obsoleta, perquè també moltes funcions ja no existeixen en la trama antiga (no hi ha escoles suficients, no hi ha massa comerços, molts dels equipaments han desaparegut...). La qualitat de vida de les ciutats compactes no sol ser bona perquè el cotxe ha envaït la ciutat i, aleshores, ja no hi ha espai per a l'oci i per al joc. Els habitatges es busquen ara en les zones més perifèriques, en els models suburbials d'habitatges unifamiliars o adossats, els quals requereixen un vehicle privat per a fer qualsevol cosa. I, en aquest punt, tot es complica. Si abans baixaves a pel pa en un momentet, ara has de decidir viatjar a pel pa. Això passa per exemple al barri de Les Oliveres tot i que en lloc d’habitatges unifamiliars hi ha blocs de pisos.

La Rambla de les Oliveres alternativa a l’ARE de La Bastida

El barri de les Oliveres és un nucli segregat de la ciutat amb tots els problemes esmentats més amunt. Fa temps que sento parlar de la Rambla de les Oliveres, un projecte en estat de gestació que implicaria la urbanització intensiva del carrer Jaume Balmes. Proposo que l’ARE s’apliqui a aquest projecte. Defenso aquesta alternativa per les següents raons:

a) El carrer Jaume Balmes està ubicat just al davant del Parc de Can Zam, separat només per la carretera de La Roca, amb la qual cosa no malmet els espais oberts essencials per al manteniment del medi. L’espai urbanitzable estaria a banda i banda del carrer. Una vorera del mateix està actualment formada per habitatges de construcció precària i l’altra és un gran espai lliure limitat per la carretera de la font de l’Alzina.

b) Facilitarà la mobilitat ja que al començament del carrer Jaume Balmes hi haurà la primera estació de la Línia 9 del metro.

c) Serà una mesura de reorganització i estructuració en una àrea més densa que trencarà la segregació del barri de Les Oliveres tot corregint els actuals efectes de manca de comerç i de serveis i articulant el barri amb el Districte III i amb el conjunt de la ciutat. Tot plegat millorarà les condicions de vida dels actuals habitants del barri i farà que la ciutat estigui més cohesionada.

Rodolfo del Hoyo
President d'Esquerra-Santa Coloma de Gramenet

De les cruïlles

Quan Alexandre el Gran va haver derrotat les tropes perses a la batalla del Grànic, es va dirigir a Gordion, la capital de l'antiga Frígia, que havia estat cort del llegendari Rei Mides. Allà hi havia el carro que havia pertangut al pare del mític rei, qual jou estava rematat per un nus tan perfecte que semblava impossible desfer-lo; però la llegenda deia que qui aconseguís fer-ho, conqueriria Àsia. El macedoni va examinar detingudament el nus, i finalment, el va tallar en dos amb la seva espasa; havia desfet el Nus Gordià. Hi ha qui diu que la decisió d'Alexandre va ser producte de la brutalitat i de contemplar la força com a únic curs; però la intel·ligència i la saviesa que va demostrar en tants moments crucials de la seva vida ens fan pensar a molts que més aviat va enfocar un problema aparentment irresoluble amb un enfoc diferent a l'habitual. És més, potser l'autèntica raó que es desviés cap a Gordion va ser el fet que el Nus Gordià era el major enigma del seu temps, i el repte que el mateix li plantejava. En tot cas, el que Alexandre el Gran va assolir després és conegut per tots.

És possible que assolir la independència de Catalunya no sigui un problema comparable a desfer el Nus Gordià, o a conquerir Àsia, ni que sigui perquè hi ha més de dos mil·lennis entre les dues situacions; però no és menys cert que un dels fets diferencials de Catalunya respecte a la majoria de les altres nacions sense estat és el fet que la principal potència ocupant, Espanya, no li reconeix ni tan sols la seva pròpia existència com a nació. I això, potser més que qualsevol altre punt, és el principal problema que presenta la qüestió: com es negocia un procés d'independència amb algú que creu, o que li convé creure, que no ets més que la regió nord-est del seu propi territori? Màxim quan és evident que cap procés d'independència es podrà portar a terme completament a esquenes de l'estat que té la representació internacional com a tal, la capacitat de boicotejar qualsevol cerca d'aliats o de reconeixement, o per què no esmentar-ho, un exèrcit i la possibilitat d'usar-lo.

Sí, no és pas descabellat comparar la situació de Catalunya amb un nus gordià. Altre qüestió és si serà imprescindible un geni com el d'Alexandre per resoldre'l, o si serà un procés no tan desafiant a nivell individual, o si es podrà resoldre pel conjunt de la societat. Però no es pot minimitzar la dificultat de l'empresa; doncs si dolent és prescindir del tot de l'esperança d'una victòria, pitjor és actuar amb temeritat. Per més clara que pugui semblar una situació i per molt propera que pugui semblar la independència a alguns, seria irresponsable no tenir en compte tots els possibles escenaris.

Després de tot, un punt clau a la Història difícilment pot ser de fàcil resolució.

Jordi Domingo i Roquer
Secretari d'Imatge i Comunicació
ERC Santa Coloma de Gramenet

De les seleccions

Avui a la nit (potser quan ja llegeixis aquestes línies ja haurà succeït), les seleccions d'Alemanya i Espanya juguen la final de l'EuroCopa 2008. No sorprendrà a ningú que, com molts altres catalans, com a independentista desitgi que perdi la selecció espanyola. El perquè hauria de ser obvi, i no cal que ens justifiquem; profunditze-m'hi, però.

Més enllà de l'obvietat que es tracta de quelcom en el qual que desitgem una cosa o una altra no té cap influència (al contrari d'unes eleccions, on ni que sigui el vot de cadascú influeix; i encara més si fas una tasca pel partit al que votes), el cert és que hi ha bastants catalans que no volen que la selecció espanyola perdi, o fins i tot volen que guanyi. S'argumenta, per exemple, que hi ha jugadors catalans; el cert és que són aquests mateixos jugadors catalans els que haurien de renunciar-hi, en quant no és el seu país. Es pot arribar a comprendre, per penós que sigui, que prefereixin estalviar-se problemes; però llavors que no pretenguin que a sobre se'ls hi doni suport.

I és que hi ha una raó bàsica per no donar suport a aquesta selecció: no ens representa. Representa a un país que impedeix que la nostra selecció no sigui oficial. Només això ja és prou raó per desitjar que la selecció espanyola perdi, qualsevol que sigui el rival. Però significa això que si es dones l'improbable cas que Espanya acceptés de bon grat l'oficialitat de la selecció catalana, hauríem de no desitjar la derrota de la selecció espanyola? No, en absolut. Les seleccions no representen federacions, encara que oficialment així sigui; representen Estats. I mentre Espanya impedeixi que Catalunya sigui un Estat independent, no podem desitjar cap victòria de la seva selecció.

Quina altra opció ens han deixat, al cap i a la fi? Podien haver intentat fer una selecció diferent, que intentés veritablement, i no de paraula, representar a tots; però aleshores seria una Espanya diferent, una que es considerés com un estat veritablement plurinacional, amb respecte per totes les llengües i cultures, i que tingués menys pretensions d'homogeneïtat que la Unió Europea. Però aquesta Espanya no ha existit, ni existeix, ni existirà.

Per això no té sentit que donem suport a la seva selecció... ni que continuem a Espanya. Ells mateixos s'ho han buscat; ells mateixos fan que cada vegada més gent es faci independentista. Per això, algun dia, vencerem.

Jordi Domingo i Roquer
Secretari d'Imatge i Comunicació
ERC Santa Coloma de Gramenet

La fi del batxillerat nocturn a Santa Coloma

Fa unes setmanes el Govern va anunciar la supressió del torn nocturn de batxillerat a gairebé la meitat dels instituts que fins ara l’han impartit arreu de Catalunya, exactament se suprimeix a vint d’un total de quaranta-sis. Això després de les protestes d’alumnes, mestres i sindicats, perquè la notícia inicial era la supressió total.

El Conseller d’Educació, economista de formació i vocació, ha valorat en paràmetres purament econòmics si mantenir o no aquesta modalitat, i observant el descens del nombre de matriculats i el creixent absentisme ha optat per no fer-ho. És a dir, en comptes d’analitzar les causes del descens de demanda s’ha limitat simplement a ajustar-hi l’oferta. Ha donat l’alternativa de poder estudiar per Internet a l’Institut Obert de Catalunya, però no cal ser catedràtic en pedagogia per intuir que la qualitat de l’ensenyament on-line no és ni de bon tros la mateixa que la del presencial.

La realitat és que cada cop hi ha més alumnes que no estudien més enllà de l’ensenyament obligatori, els motius són diversos: econòmics, familiars, fracàs escolar, manca d’interès,... Caldria, per part de la Conselleria, iniciar campanyes de motivació per ampliar estudis a tots aquells que ho van deixar després de l’etapa estrictament obligatòria i donar facilitats per compaginar feina amb estudis. Malauradament , la mesura no va en absolut en aquesta línia.

A la nostra ciutat, l’únic institut on s’impartia aquest batxillerat, l’IES Puig Castellar, serà un dels afectats. L’Ajuntament, governat pel mateix partit que el de l’esmentat Conseller, ha demanat a la Generalitat que no se suprimeixi el torn nocturn d’aquest institut. Si ho deneguen i res canvia, els colomencs que vulguin ampliar el seu currículum acadèmic hauran de buscar institut a Barcelona o Badalona. Cosa que dissuadirà més d’un de fer-ho.

Ferran López
Secretari de Cultura i Política Lingüística
Santa Coloma de Gramenet

Dels bàndols

Com ja sabreu, Esquerra Republicana de Catalunya afronta unes eleccions primàries on serà escollit el President i el Secretari General del partit. Les persones que ocupin aquests càrrecs definiran l'actuació del partit als propers anys, i per tant, es pot afirmar sense temor a exageració, que aquestes eleccions poden arribar a canviar el curs de la Història de Catalunya.

Sembla que hi haurà un total de quatre candidatures per càrrec que puguin recollir prou firmes com per què les mateixes puguin ser aprovades. Tots coneixem en major o menor mesura les opinions de cada sector, i qui encara tingui dubtes del seu vot podrà prendre una decisió racional en funció de les diferents trobades i informacions que els líders de les mateixes tindran properament amb la militància.

Però la qüestió és que no hem de permetre que Esquerra quedi dividida en bàndols. És clar que tots tenim el nostre propi punt de vista sobre l'estratègia que caldria seguir; després de tot, és força difícil que dos persones estiguin al 100% d'acord en absolutament tots els temes. Però no hem d'oblidar que a pesar de tot, per molt grans que puguin resultar les diferències, tots nosaltres tenim un mateix objectiu. I perdre'ns en divisions entre nosaltres mateixos pot ser fatal per aquest país, més quan encara no hem arribat a ser el partit hegemònic de Catalunya.

Per això, sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 7 de juny, cal que recordem quelcom tan obvi com important: es pensi el que pensi, es voti el que es voti, al final, tots estem al mateix bàndol. Perquè si no ho estem tots nosaltres, i més que vinguin, no hi ha esperança.

Jordi Domingo i Roquer
Secretari d'Imatge i Comunicació
Santa Coloma de Gramenet

Deu bones raons per a parlar sempre en català

Quan pensem en el retrocés que ha patit l’ús social del català, sovint ho atribuïm al fet de no tenir estat propi o una legislació prou ambiciosa que ens ampari suficientment. No obstant, malgrat aquestes mancances, entre tots plegats podríem resoldre gran part del problema amb una actitud més compromesa davant la llengua en la nostra vida quotidiana que consistís en no dimitir mai de la nostra condició de catalanoparlants, respectant sempre també la llengua del nostre interlocutor amb la màxima educació.

Per a contrarestar la inèrcia de la submissió lingüística, el sociolingüista Jordi Sedó ens proposa en el llibre “La llengua catalana, senya d’identitat Nacional” deu raons per mantenir el cátala en totes les ocasions, trencant també els tòpics i complexos adquirits per circumstàncies històriques encara avui molt presents al subconscient col.lectiu dels catalans com ara que no canviar de llengua és de mala educació, que pot ser interpretat com una provocació, una ofensa o una manca de respecte i solidaritat:

1. El català és la llengua pròpia d’aquest territori i el castellà no; i, com que, a més, la
immensa majoria l’entén, a priori, no hi ha cap motiu per a renunciar-hi davant d’algú que no el parla.

2. De mil vegades en què algú manté el català en una conversa amb algú que parla en
castellà, n’hi ha força en què acaben parlant tots dos en català i ben poques —potser cap ni una— en què el primer es vegi obligat a canviar, perquè l’altre no l’entén. I quan passa, no vol dir necessàriament que hagi de parlar en castellà, sinó potser, simplement, més a poc a poc o escollint les paraules amb compte.

3. No hi ha cap llengua que sigui ofensiva: ni el català, ni el castellà, ni el francès, ni l’italià,ni cap altra llengua. Per tant, és una arbitrarietat sense fonament considerar de mala educació parlar el català en qualsevol situació. I, amb més raó encara, al territori on és llengua pròpia...! En canvi, a parer meu, sí que constitueix una desconsideració majúscula no haver fet ni tan sols l’esforç d’entendre’l després d’un cert temps de viure aquí, sobretot, sabent que molts catalans som especialment sensibles a aquesta qüestió.Les llengües, doncs, no ofenen. Al contrari, faciliten la comunicació entre els éssers humans. Els qui ofenen, en tot cas, són aquells que d’una manera o d’una altra, ens volen fer parlar, tant sí com no, en una llengua en què no ens sentim còmodes i que, casualment —ves per on...!—, és la seva.

4. Si no comencem per generalitzar la conversa bilingüe, no hi haurà manera de salvar
el català; i com més persones ens mantinguem en l’ús de la nostra llengua davant d’algú que ens parla castellà, menys temps trigarem a deixar de veure aquesta actitud com una provocació. Per cert,com és que el qui apareix com a provocador és el qui manté el català i no, en canvi, el qui manté el castellà? Us heu aturat a pensar-hi...?

5. Si no fem la llengua necessària, qui carall hauria de voler aprendre-la?: si qui
només parla castellà sent a parlar només castellà, per què ha de tenir cap interès a aprendre una altra llengua si li serà del tot inútil? Plantegeu-vos-ho: heu sentit mai el desig irreprimible de posar-vos a aprendre l’eslovac o el maltès? No...? Serà potser perquè ningú no se us adreça mai en eslovac ni en maltès i no us cal saber-ne...? Doncs és això.

6. Si un ciutadà de procedència forana aconsegueix tenir interès a aprendre la llengua —que ja serà molt—, bé haurà de tenir algú amb qui practicar-la...; bé haurà de tenir algú que
li faci de model...; bé haurà de tenir referents que li permetin copsar els seus avenços i les seves dificultats... Si parlem en castellà a tots els qui no són catalanoparlants d’origen, dificultem molt l’aprenentatge dels qui voldrien integrar-se lingüísticament. És això el que volem? Una llengua per a nosaltres sols?

7. És extraordinàriament important mantenir el català per solidaritat amb les persones que són d’altres indrets. Sí: per solidaritat. Perquè tenen tot el dret de conèixer la llengua de
la terra que els acull, tot el dret de no haver de competir en inferioritat de condicions amb els autòctons, i tot el dret de no sentir-se permanentment forans. Si hi ha qui veu demagògia en aquest plantejament —que ja m’ho han dit en alguna ocasió— que comenci a pensar si no deu ser perquè ell mateix no considera el català una llengua tan valuosa com el castellà o el francès i que llegar-la a algú altre sigui fer-li un bé... I que revisi la seva noció de llengua nacional...

8. I cal mantenir el català també per respecte als nouvinguts. Sí, per respecte a aquells que encara no han après la llengua i per respecte als que ja l’han apresa. Als primers, perquè parlar-los en castellà és com dir-los: “No et crec capaç de fer el que he fet jo, que he après dues llengües”. I més: “I encara que en fossis capaç, jo no t’hi penso pas ajudar, perquè no et vull dels meus: ets de fora, i de fora t’has de sentir tota la vida”. Als segons, perquè parlar-los en castellà representa fer inútil el seu esforç d’haver après català i, per tant, tractar-los de passerells per haver esmerçat temps i energia per a no res: si, total, no han de poder usar-lo amb ningú...!

9. Cada vegada que fem servir el castellà, perdem una ocasió de fer servir el català i, per
tant, d’augmentar-ne l’ús; i això representa donar arguments als qui diuen que el català no és necessari perquè és una llengua minoritària; que en castellà tothom s’entén; que als catalans no ens fa res parlar en castellà perquè també és la nostra llengua, com a espanyols que som; i moltes altres barbaritats que els mateixos catalans contribuïm a mantenir ben vives amb aquesta nefasta actitud lingüística tan dimissionària que ens caracteritza com a poble.

10. Per als catalans, la llengua ha estat sempre l’eix vertebrador del país, la punta de l’iceberg, allò que ens identifica com a poble i allò que ens cohesiona. O, almenys, així ha estat fins ara; Ja veurem què passarà d’ara endavant si continuem amb aquest suïcidi lingüístic col·lectiu que la sociolingüística anomena norma de convergència i la nostra acomplexada societat, bona educació...

Ferran López
Secretari de Cultura i Política Lingüística
Santa Coloma de Gramenet

Esquerra condemna l’atemptat d’ETA i suspèn tots els actes de campanya

El President d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, condemna l’atemptat d’ETA d’aquest matí que ha acabat amb la vida de l’exregidor del PSE, Isaías Carrasco i qualifica l’acció terrorista de ‘covarda i miserable’.

‘Tots teníem por que ETA intervingués en la campanya i ho ha fet en un acte menyspreable’ ha manifestat Carod que no ha dubtat a afegir que ‘aquests gestos són el principal enemic de la democràcia’.

Carod, en nom d’Esquerra, expressa a la família de la víctima i al conjunt del partit socialista el més sentit condol per aquest atemptat.

El President d’Esquerra assegura que el partit renova una vegada més, el convenciment que les idees polítiques només es poden expressar per la via democràtica a través de la veu de les urnes, i mai a través de l’ús de la violència.

Esquerra ha suspès tots els actes de tancament de campanya.

Vota Esquerra!

Galeria de fotos - Míting de Joan Tardà

La sala del Centre Cívic Singuerlin, plena a vessar.

D'esquerra a dreta:
Joan Tardà, Portaveu del Grup d'Esquerra al Congrés dels Diputats;
Rodolfo del Hoyo, President de la Secció Local;
Miquel Estruch, Candidat de la Comarca del Barcelonès Nord;
i Marta Domingo, organitzadora del míting.



Els assistents al míting van poder debatre
amb els oradors al final del mateix.

Galeria de fotos - Inauguració de la Plaça Tarradellas

La plaça Josep Tarradellas, plena a vessar.

Rodolfo del Hoyo, President de la Secció Local,
i Marta Domingo, Secretària d'Organització i Finances.



Massiva afluència veïnal.

Voluntariat per la llengua

Com sabeu, a més dels vostres comentaris i qüestions, ens podeu enviar els vostres textos per a la seva publicació al bloc; el següent pertany a una militant d'Esquerra a Santa Coloma de Gramenet.


Voluntariat per la llengua

Es necessiten voluntaris

Sóc voluntària des de fa molt poc; tenia por que no hi serviria perquè feia faltes d'ortografia (encara en faig alguna), ja que no el vaig poder estudiar a l'escola (donada la meva edat; tinc 63 anys, era l'època franquista). L'idioma va anar passant de pares i fills i gràcies als llibres (editats abans de la guerra)

Però tot i les meves reticències he comprovat que tot ajuda, i veient l'esforç de les aprenentes, que dediquen moltes hores per assistir a classe, i s'esforcen molt per aprendre i millorar el seu coneixement del català, us animo a tots els que sou catalanoparlants i que no voleu que es perdi aquesta meravellosa i mil·lenària llengua a participar-hi.

Marta Roquer i Pérez
Militant d'ERC



Més informació:

Telèfon: 933851461, de 9 a 13:30
Adreça electrònica: vxl.heura@cpnl.cat
Pàgina web: www.vxl.cat

De la independència

És cert que hi ha molts catalans que consideren que la independència no és un objectiu prioritari, o fins i tot, ni tan sols desitjable. Per suposat, es tracta d'una opinió tan respectable com equivocada. El cert és que els motius per la mateixa són nombrosos; i en aquest article només es descriuran breument alguns dels principals.

El motiu 'clàssic' és per suposat el referent a la Història. Catalunya és una nació, i això és una veritat absoluta. Per suposat que els dos grans partits espanyols poden negar-ho, i poden votar en contra d'aquesta veritat i imposar la seva opinió; també podrien votar que la terra és plana, i no per això ho seria. Tota nació té dret a administrar els seus propis assumptes, a ser reconeguda com a tal, a poder tenir la seva pròpia veu en el món... quelcom que, per molt que els estats cedeixin poder en favor d'organismes com l'UE, només s'assoleix amb un estat propi.

El reconeixement com a nació és el que fa enllaçar amb un altre dels motius: per bé que hi ha alguns pocs espanyols que no neguen l'existència de Catalunya com a tal, el cert és que per una gran majoria d'espanyols no som més que la porció norest d'Espanya. Com es pot conviure amb una nació que nega la teva pròpia existència com a tal? No es pot... simplement, per dignitat.

Clar que per a alguns catalans això no suposa un problema. No em refereixo als que tenen molt clara la seva identitat com a espanyols, i ser catalans sembla més aviat causar-lis vergonya; sinó a persones que senzillament, no volen donar importància a aquests assumptes. Els que realment pensen això, no comprenen que ser català (o espanyol, o argentí, o finlandès...) és part del que un és, com pugui ser haver nascut amb un determinat gènere o ètnia, o en una generació o altra; i de la mateixa manera que cap d'aquestes qüestions amb les que neixes no et fa ni millor, ni pitjor, tampoc ho fa haver nascut en un país o a altre. Però és part del que un és. Si renunciem a ser catalans, si ens conformem amb ser una part d'Espanya, renunciem a una part de la nostra identitat.

I el cas és que no és poca la gent que, tot i no assumir aquests arguments, sí s'ha fet independentista per la via del pragmatisme. Sabut és que Espanya s'aprofita desmesuradament dels recursos de Catalunya, però últimament molta gent s'adona d'un greuge encara pitjor: la seva classe política ni tan sols té la decència d'invertir adequadament en el que potser sigui el seu principal motor. L'eficiència i la gestió dels recursos serà molt millor en un estat català independent que gestionada per un estat que només et deixa les engrunes.

Hi ha moltes més raons... però qui amb totes aquestes no estigui convençut i no vulgui considerar-se independentista, probablement no s'hi considerarà per cap altra raó. Potser sigui el més còmode. Però qui es senti mínimament català, algun dia s'acabarà preguntant si l'autèntica raó per a no considerar-se independentista és per creure que el més fàcil és no ser-ho, quan l'únic lògic resulta ser-ho.

O simplement es pot voler la independència de Catalunya perquè és el correcte. En el fons, es tan senzill com això.

Jordi Domingo i Roquer
Secretari d'Imatge i Comunicació
Santa Coloma de Gramenet

Galeria de fotos - acte de proximitat amb Ernest Benach

El local d'Esquerra, ple a l'acte de proximitat.

El President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach;
al seu costat, Rodolfo del Hoyo, President de la Secció Local.



El President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach;
al seu costat, Marta Domingo, organitzadora de l'acte.



El President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach;
al seu costat, Rodolfo del Hoyo, President de la Secció Local.

Centres cívics millors i amb més serveis

Els centres cívics i els casals han estat essencials per estructurar la vida social als barris de la nostra ciutat i també per oferir alguns serveis propers a la ciutadania com ara els Serveis d'Atenció Primària a les famílies i a les persones més necessitades. Tot i així, la seva configuració parteix del model d'una ciutat que havia de sortir del caos dels anys 70. Aleshores, qualsevol espai era recuperable i era bo. Quatre parets i un sostre o un soterrani humit eren suficient per encabir les entitats més representatives del teixit social i oferir un ventall d'activitats per a tothom.

Avui dia tenim una ciutat moderna, que avança amb fermesa cap a un futur esperançador. També hem avançat amb el disseny dels centres cívics, però encara partim del model d'una ciutat necessitada. Els nostres centres cívics acostumen a estar en locals baixos, com el del Riu Nord, Riu Sud i Singuerlín, on el mateix ajuntament no donaria permís per a cap establiment per manca de seguretat. Locals que a més a més plantegen molts problemes de manteniment. Altrament, alguns centres s'han fet tot aprofitant edificis vells com el Wagner, al Fondo, o els Pins, al Raval. I ara seguim en la mateixa línia amb el nou del Riu Sud al carrer President Lluís Companys. Aquest darrer i el de l'edifici Wagner estan malalts d'aluminosi.

Jo crec que el millor i més prudent, també més car d'entrada, però més barat a la llarga, seria enderrocar els edificis vells i fer edificis nous de trinca. Edificis moderns i funcionals on a més d'encabir les necessitats de la xarxa d'entitats de tota mena es poguessin oferir altres servies a més a més dels mencionats, com ara els que ofereix l'Oficina d'Informació i Atenció Ciutadana (OIAC). En l'època dels ordinadors i d'Internet clama al cel que aquest servei no estigui descentralitzat. De ben segur que tothom agrairia una OIAC a cada districte. L'actual és àgil, eficaç i professionalment està molt ben atesa, però els ciutadans i les ciutadanes ha de fer llargues esperes en un petit espai on l'aglomeració que es produeix sovint resulta força desagradable per als mateixos usuaris i per als treballadors i treballadores d'altres serveis de l'ajuntament.

Rodolfo del Hoyo
President d'Esquerra
Santa Coloma de Gramenet

És positiva la pista de gel?

Com sabeu, a més dels vostres comentaris i qüestions, ens podeu enviar els vostres textos per a la seva publicació al bloc; el següent pertany a un amic d'Esquerra a Santa Coloma de Gramenet.


L'ajuntament està fent obres a la Plaça de la Vila, justament a l'espai on van col·locar la pista de gel. Sembla doncs que posar la pista a la plaça no deu ser gaire recomanable i després de pagar més de 30.000 euros de llum, després s'ha d'aixecar la plaça. És positiva aquesta activitat o només té objectius electorals?

Un amic d'Esquerra

NOVES GUARDERIES MUNICIPALS?

L'Ajuntament Informa del 18 de gener diu que al Singuerlín han començat les obres de la guarderia pública l'Esquirol que disposarà de 82 places de nova creació. De nova creació? Jo pensava que aquesta guarderia havia de substituir la Natzaret (curiosament al mateix carrer Aragó). La mateixa notícia ens parla d'una altra futura guarderia al carrer Prat de la Riba. No és més cert que aquesta "nova" substituirà la guarderia Cucafera del carrer Sant Jeroni, que tancarà les portes igual que ho va fer la Natzaret? Fa uns anys ens van explicar el mateix conte amb la guarderia Els Pins, al barri del Raval alhora que amagaven que prèviament havien tancat les guarderies Santa Rosa i Sant Francesc.
Em sembla molt bé que l'Ajuntament faci nous equipaments per a l'ensenyament de 0 a 3anys, però que no parlin de places de nova creació perquè no és veritat. O almenys no és tota la veritat. Els infants, senzillament, passen d'un edifici a un altre. Ah! i no sempre es fa perquè l'edifici antic sigui vell i no reuneixi condicions, no. Per exemple, l'espai que ocupava la guarderia de Santa Rosa pertanyia al Bisbat, i s'ho van vendre per fer pisos. La guarderia i el dispensari van desaparèixer, però l'església la van fer nova de trinca.

Rodolfo del Hoyo
President d'Esquerra
Santa Coloma de Gramenet

Qui ha fet el parc fluvial del Besòs?

Des de fa uns anys l'ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, i molt especialment el partit que governa la ciutat, el PSC, ens ha explicat a tota la ciutadania que han fet el parc fluvial del Besòs, que han aconseguit netejar les aigües fins a aconseguir que hi hagi peixos, que han dignificat la façana del Besòs. I tothom s'ho ha cregut i a tothom ens ha semblat molt bé. Però ahir vaig llegir als diaris que l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, vol dignificar la façana del Besòs per a acabar la feina de l'anterior alcalde, Joan Clos, que havia fet el llit del riu des de Sant Adrià fins a Montcada.

En què quedem? Les derrotes no tenen culpables i les victòries tenen molts pares. Ara resulta que alcaldes del mateix partit es posen la mateixa medalla. Bé, jo m'imagino que alguna cosa hauran fet també els ajuntaments de Sant Adrià i de Montcada i també altres institucions de l'administració local com ara la Diputació, el consell comarcal o el Consorci de la Conca del Besòs.

Rodolfo del Hoyo
President d'Esquerra
Santa Coloma de Gramenet

Missatge de benvinguda

Us donem la benvinguda al nou bloc de la secció local d'Esquerra Republicana de Catalunya a Santa Coloma de Gramenet.

Aquest espai està pensat perquè hi podeu expressar les vostres qüestions i opinions. Des de la secció local anirem penjant periòdicament articles d'opinió, però l'objectiu principal és afegir una nova forma de contacte amb nosaltres. Recordeu que ens podeu trobar a Santa Coloma de Gramenet al carrer del Pedró, 15, prop de l’Ajuntament; i teniu el correu electrònic gramenet@esquerra.org

Gràcies per la vostra participació,
Esquerra Santa Coloma de Gramenet